Ser jove, tot un repte
“Deixa’l fer, és jove”. A tots ens ho han dit qualque vegada per justificar comportaments considerats inapropiats o extremistes. Darrerament, més que de costum. Es solen diferenciar les accions dutes a terme per joves de la resta, perquè clar, provenen d’una altra manera d’entendre les coses, d’una mentalitat temporal i passatgera que ja canviarà amb el pas dels anys.
Ara bé, sabeu qui som i com estem aquests joves? Els mateixos que omplim els carrers per defensar la llibertat d’expressió, l’educació pública o els drets de la classe treballadora, som la màxima expressió de la precarietat i la deixadesa que ens ha portat la pandèmia i el sistema capitalista. Anem a repassar-ho.
Segons les darreres dades de l’Oficina Europea d’Estadística, a l’Estat espanyol, 41 de cada 100 joves està a l’atur, la major taxa d’atur juvenil de tota la Unió Europea, la qual ve acompanyada de la mala qualitat dels llocs de treball: dels joves ocupats, gairebé el 70% té un contracte temporal i només un 8% ha aconseguit estabilitat en el seu lloc de treball. Pel que fa als salaris, els menors de 30 anys que han aconseguit un lloc de treball (estable o no) cobren un 30% menys que els treballadors de major edat. Parlant clar, un de cada cinc joves amb treball viu en risc de pobresa i exclusió social. Violència capitalista de cap a peus, aquella que no es veu ni s’assenyala pels mitjans però que ens ofusca el futur i la vida il·limitadament.
Aquestes xifres no sols afecten als joves, sinó al conjunt de la societat. L’Institut Nacional d’Estadística recull que l’any 2018 hi havia 8.300.000 milions de joves a l’Estat, 2 milions més que en el 2020 (6.200.000). No és casualitat, ni molt menys. Només fent un visionat general de les xifres esmentades fins aquí, la necessitat d’emigrar fora del nostre lloc d’origen per perseguir un futur digne cada cop és més habitual i forçosa. O em busco la vida o me la roben.
Precarietat, explotació laboral i inestabilitat econòmica-social. Aquests tres conceptes podrien definir perfectament la realitat laboral de la joventut actual. I jo em pregunto: analitzant el panorama al qual ens ha portat el sistema i les polítiques neoliberals, agreujat indefinidament per les conseqüències de la pandèmia i de les crisis (econòmica, social i mediambiental) derivades d’aquesta, no tenim prous motius per deixar d’acceptar el que tenim i alçar-nos per exigir allò que mereixem? I, perdoneu, però això que mereixem no són grans aspiracions utòpiques; són salaris dignes, protecció laboral, condicions de treball que permetin la conciliació amb la vida familiar, cobertura als drets laborals bàsics i acabar amb l’explotació a la qual viu sotmesa la classe treballadora per part de les grans empreses i capital.
La crisi econòmica de 2008 va afectar de ple la classe treballadora, posant de manifest les desigualtats econòmiques, socials i d’oportunitats existents, alhora que la manca de recursos i facilitats per a aquelles famílies més desfavorides i vulnerables. Des de llavors, les mesures polítiques que s’han pres en matèria social i econòmica no han anat en la línia de fer front a aquestes mancances estructurals o en l’intent de combatre l’especulació i mercantilització amb béns, treball i capital. No es va aprofitar l’oportunitat de deixar de banda l’egoisme, l’individualisme i la competència constant, just el contrari. Més d’una dècada després, els empresaris i grans tenidors encara són més rics i els pobres encara són més pobres, situació inevitable en una societat en la qual, per una banda, les grans corporacions, bancs i asseguradores disposen cada cop de més poder i capacitat per desafiar a la sobirania estatal, i, per altra, l’Estat destina més capital i recursos a salvar bancs i empresaris que persones i vides.
Quan un dret fonamental com és el de viure sota un sostre es converteix en un bé de mercat, les polítiques que ho permeten no poden ser titllades d’altra cosa que violentes. Quan no s’impedeix l’especulació de grans tenidors a través de milers de pisos buits mentre hi ha 40.000 persones vivint al carrer, les polítiques que ho fan possible atempten contra la ciutadania i els drets humans. Quan en les universitats tenen més pes decisori entitats bancàries i empreses privades que el mateix estudiantat, l’educació deixa de ser un dret per passar a ser un producte al servei del mercat.
En conclusió, quan la recepta política de l’Estat són mesures al servei del capital, els treballadors són explotats i precaritzats i, especialment els joves, oblidats i menyspreats. Fem el favor d’adonar-nos que darrere les xifres esmentades anteriorment, no hi ha números, sinó persones com tu i com jo que diàriament carreguen sobre seu les conseqüències de la violència del sistema. Veure com s’enriqueixen els propietaris i empresaris mentre la classe treballadora viu precaritzada, sense drets laborals ni aspiracions de futur, és, com a mínim, devastador i indignant. Aleshores, per combatre-ho, no ens queda altra que agrupar-nos i sortir als carrers a aturar-ho tot, a posar sobre la taula que un nou model és possible. Més que possible, necessari per poder viure.
Per últim, un propòsit: quan els mitjans tornin a mostrar imatges per criminalitzar protestes de joves que han tornat a omplir els carrers, sigui pel motiu que sigui, escolteu-nos abans de prejutjar els contenidors cremats o els disturbis ocasionats. Qüestioneu-vos quins són els motius que generen el nostre descontentament i, potser llavors, ens adonarem que la vertadera violència no és la que ens mostren, sinó la que es pretén combatre.
Ara bé, sabeu qui som i com estem aquests joves? Els mateixos que omplim els carrers per defensar la llibertat d’expressió, l’educació pública o els drets de la classe treballadora, som la màxima expressió de la precarietat i la deixadesa que ens ha portat la pandèmia i el sistema capitalista. Anem a repassar-ho.
Segons les darreres dades de l’Oficina Europea d’Estadística, a l’Estat espanyol, 41 de cada 100 joves està a l’atur, la major taxa d’atur juvenil de tota la Unió Europea, la qual ve acompanyada de la mala qualitat dels llocs de treball: dels joves ocupats, gairebé el 70% té un contracte temporal i només un 8% ha aconseguit estabilitat en el seu lloc de treball. Pel que fa als salaris, els menors de 30 anys que han aconseguit un lloc de treball (estable o no) cobren un 30% menys que els treballadors de major edat. Parlant clar, un de cada cinc joves amb treball viu en risc de pobresa i exclusió social. Violència capitalista de cap a peus, aquella que no es veu ni s’assenyala pels mitjans però que ens ofusca el futur i la vida il·limitadament.
Aquestes xifres no sols afecten als joves, sinó al conjunt de la societat. L’Institut Nacional d’Estadística recull que l’any 2018 hi havia 8.300.000 milions de joves a l’Estat, 2 milions més que en el 2020 (6.200.000). No és casualitat, ni molt menys. Només fent un visionat general de les xifres esmentades fins aquí, la necessitat d’emigrar fora del nostre lloc d’origen per perseguir un futur digne cada cop és més habitual i forçosa. O em busco la vida o me la roben.
Precarietat, explotació laboral i inestabilitat econòmica-social. Aquests tres conceptes podrien definir perfectament la realitat laboral de la joventut actual. I jo em pregunto: analitzant el panorama al qual ens ha portat el sistema i les polítiques neoliberals, agreujat indefinidament per les conseqüències de la pandèmia i de les crisis (econòmica, social i mediambiental) derivades d’aquesta, no tenim prous motius per deixar d’acceptar el que tenim i alçar-nos per exigir allò que mereixem? I, perdoneu, però això que mereixem no són grans aspiracions utòpiques; són salaris dignes, protecció laboral, condicions de treball que permetin la conciliació amb la vida familiar, cobertura als drets laborals bàsics i acabar amb l’explotació a la qual viu sotmesa la classe treballadora per part de les grans empreses i capital.
La crisi econòmica de 2008 va afectar de ple la classe treballadora, posant de manifest les desigualtats econòmiques, socials i d’oportunitats existents, alhora que la manca de recursos i facilitats per a aquelles famílies més desfavorides i vulnerables. Des de llavors, les mesures polítiques que s’han pres en matèria social i econòmica no han anat en la línia de fer front a aquestes mancances estructurals o en l’intent de combatre l’especulació i mercantilització amb béns, treball i capital. No es va aprofitar l’oportunitat de deixar de banda l’egoisme, l’individualisme i la competència constant, just el contrari. Més d’una dècada després, els empresaris i grans tenidors encara són més rics i els pobres encara són més pobres, situació inevitable en una societat en la qual, per una banda, les grans corporacions, bancs i asseguradores disposen cada cop de més poder i capacitat per desafiar a la sobirania estatal, i, per altra, l’Estat destina més capital i recursos a salvar bancs i empresaris que persones i vides.
Quan un dret fonamental com és el de viure sota un sostre es converteix en un bé de mercat, les polítiques que ho permeten no poden ser titllades d’altra cosa que violentes. Quan no s’impedeix l’especulació de grans tenidors a través de milers de pisos buits mentre hi ha 40.000 persones vivint al carrer, les polítiques que ho fan possible atempten contra la ciutadania i els drets humans. Quan en les universitats tenen més pes decisori entitats bancàries i empreses privades que el mateix estudiantat, l’educació deixa de ser un dret per passar a ser un producte al servei del mercat.
En conclusió, quan la recepta política de l’Estat són mesures al servei del capital, els treballadors són explotats i precaritzats i, especialment els joves, oblidats i menyspreats. Fem el favor d’adonar-nos que darrere les xifres esmentades anteriorment, no hi ha números, sinó persones com tu i com jo que diàriament carreguen sobre seu les conseqüències de la violència del sistema. Veure com s’enriqueixen els propietaris i empresaris mentre la classe treballadora viu precaritzada, sense drets laborals ni aspiracions de futur, és, com a mínim, devastador i indignant. Aleshores, per combatre-ho, no ens queda altra que agrupar-nos i sortir als carrers a aturar-ho tot, a posar sobre la taula que un nou model és possible. Més que possible, necessari per poder viure.
Per últim, un propòsit: quan els mitjans tornin a mostrar imatges per criminalitzar protestes de joves que han tornat a omplir els carrers, sigui pel motiu que sigui, escolteu-nos abans de prejutjar els contenidors cremats o els disturbis ocasionats. Qüestioneu-vos quins són els motius que generen el nostre descontentament i, potser llavors, ens adonarem que la vertadera violència no és la que ens mostren, sinó la que es pretén combatre.
Arnau Calsapeu Codina
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
12/04/2021
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
12/04/2021
Manifest Campanya Feminista
Actualment, totes sabem (o almenys és el que ens agradaria pensar) que la posició de la dona dins la societat es troba en un nivell baix i es requereix encara molta feina per arribar a la igualtat de gènere. La majoria de la gent segueix relacionant alguns treballs destinats a les dones i alguns altres destinats als homes, sobretot els de més “alt nivell”. Per exemple, en el món de la política, pràcticament es podria dir que fins l’altre dia les dones no vàrem poder participar i aportar el nostre granet d’arena. Si ja ha costat prou aconseguir el vot de les dones, encara ha costat (i segueix costant) més que una dona treballi activament en aquest sector.
Realment, però, hem analitzat correctament i empiricament aquesta manca de participació de la dona en la política? Anem a fer-ho.
Malgrat en els darrers anys l’increment de dones participant en política ha estat notable, cal destacar que tradicionalment, i encara avui dia , aquestes han ocupat càrrecs o ministeris més fluixos, vinculats a tasques com la Sanitat, Educació… El fet que comencem a veure “igualtat” en política podria ser degut en gran mesura a la Llei Orgànica 5/1985, la qual imposa que hi hagi paritat entre homes i dones a les llistes electorals. Tot i així, podem observar com és més difícil veure dones en càrrecs de poder més elevats. Una dona com a ministra de defensa? En trobem contades. Una dona com a presidenta d’Espanya? Suposant que hi pogués arribar, l’allau de crítiques cap al seu gènere seria enorme.
Totes aquestes afirmacions es recolzen amb unes dades empíriques i concretes que manifesten la gravetat real del problema (per a totes aquelles persones que en principi no es creurien que això fos així). Per exemple, les llistes electorals segueixen sent encapçalades majoritàriament per homes; de fet, només vint dels cent noranta-cinc països del món són governats per dones en l’actualitat. També costa molt veure qualque debat electoral en el que hi hagi paritat de gènere.
Si ens fixem en els percentatges, és cert que la participació de la dona en càrrecs executius dels principals partits polítics de l’Estat espanyol ha augmentat amb els anys, però segueix lluny de poder considerar-se igualtat. De fet, al 2018 la participació era d’un 38,01% i al 2020 d’un 43,43%. En concret, aquest darrer any 2020, marcat per l’aprovació per unanimitat del Pla d’Igualtat del Parlament de Catalunya, a la Mesa només s’hi troba una dona com a secretària de 7 membres que la conformen. AIxò ens indica que la concepció de l’augment del percentatge de participació és idíl·lic i falsament esperançador. I és que els partits han creat trampes o estratègies com posar les dones a posicions menys elevades a les llistes. Així, per suposat, la participació de la dona augmenta des d’una visió general, però potser seria més útil fixar-se en com es produeix exactament aquest increment.
La feina de les dones en política, malauradament, ve marcada per casos d’assetjament sexual, crítiques per la manera de vestir i no per l’argumentari, l’existència d’uns horaris indefinits… horaris que se’ls poden permetre persones que no depenen de les feines domèstiques, és a dir, en les societats actuals, majoritàriament els homes.
Cal tenir en compte que les institucions polítiques han estat fundades i ocupades per homes fins fa poc, fets que han establert certs patrons de conducta creats a imatge dels comportaments masculins que encara existeixen.
Realment, però, hem analitzat correctament i empiricament aquesta manca de participació de la dona en la política? Anem a fer-ho.
Malgrat en els darrers anys l’increment de dones participant en política ha estat notable, cal destacar que tradicionalment, i encara avui dia , aquestes han ocupat càrrecs o ministeris més fluixos, vinculats a tasques com la Sanitat, Educació… El fet que comencem a veure “igualtat” en política podria ser degut en gran mesura a la Llei Orgànica 5/1985, la qual imposa que hi hagi paritat entre homes i dones a les llistes electorals. Tot i així, podem observar com és més difícil veure dones en càrrecs de poder més elevats. Una dona com a ministra de defensa? En trobem contades. Una dona com a presidenta d’Espanya? Suposant que hi pogués arribar, l’allau de crítiques cap al seu gènere seria enorme.
Totes aquestes afirmacions es recolzen amb unes dades empíriques i concretes que manifesten la gravetat real del problema (per a totes aquelles persones que en principi no es creurien que això fos així). Per exemple, les llistes electorals segueixen sent encapçalades majoritàriament per homes; de fet, només vint dels cent noranta-cinc països del món són governats per dones en l’actualitat. També costa molt veure qualque debat electoral en el que hi hagi paritat de gènere.
Si ens fixem en els percentatges, és cert que la participació de la dona en càrrecs executius dels principals partits polítics de l’Estat espanyol ha augmentat amb els anys, però segueix lluny de poder considerar-se igualtat. De fet, al 2018 la participació era d’un 38,01% i al 2020 d’un 43,43%. En concret, aquest darrer any 2020, marcat per l’aprovació per unanimitat del Pla d’Igualtat del Parlament de Catalunya, a la Mesa només s’hi troba una dona com a secretària de 7 membres que la conformen. AIxò ens indica que la concepció de l’augment del percentatge de participació és idíl·lic i falsament esperançador. I és que els partits han creat trampes o estratègies com posar les dones a posicions menys elevades a les llistes. Així, per suposat, la participació de la dona augmenta des d’una visió general, però potser seria més útil fixar-se en com es produeix exactament aquest increment.
La feina de les dones en política, malauradament, ve marcada per casos d’assetjament sexual, crítiques per la manera de vestir i no per l’argumentari, l’existència d’uns horaris indefinits… horaris que se’ls poden permetre persones que no depenen de les feines domèstiques, és a dir, en les societats actuals, majoritàriament els homes.
Cal tenir en compte que les institucions polítiques han estat fundades i ocupades per homes fins fa poc, fets que han establert certs patrons de conducta creats a imatge dels comportaments masculins que encara existeixen.
L’objectiu hauria de ser que s’incorpori en política i a les instituciones la perspectiva de gènere de manera transversal, promovent de manera activa la igualtat efectiva i la no discriminació (racial, d’identitat, de classe…) de les persones.
El fet de seguir trobant tan poca presència femenina dins el món de la política, o en llocs de poder en general, no fa més que perpetuar els estereotips de gènere. La idea de que les dones no puguem ocupar certes funcions perquè no tenim “suficient caràcter” o perquè som massa “toves” a l’hora de manar desgraciadament segueix estant molt arrelat en la nostra societat. |
Quina imatge transmetem a les joves líders del futur si no tenen l’oportunitat de veure’s reflectides en models a seguir dominants i amb idees pròpies i revolucionàries? Per això és tan important que hi hagi paritat en els llocs de poder, per a que les nenes d’avui dia en sentin admiració i s’interessin en fer quelcom valuós i significatiu per elles soles. Per a que, simplement, es sentin capaces de prendre la iniciativa i de lluitar per arribar a ser escoltades.
Comissió Feminista JEM
01/03/2021
01/03/2021
Acabarem sense ales?
L’altre dia va sortir una notícia que, desgraciadament, no em va arribar a sorprendre tant com hauria d’haver estat. Textualment, el titular de la notícia a través de 3/24 diu: Absolt el jutge que va dir “bitxa” i “filla de puta” a una denunciant de violència masclista.
Visca. Visca el nivell d’igualtat i de justícia en aquest país. Perquè ja no ens creu una part de la societat, què hem de fer si ha arribat el punt en que la justícia no ens creu, i a més ens insulta? Tenim més opcions de sortida?
La notícia explica que un jutge de Madrid, Francisco Javier Martínez Derqui, va utilitzar aquestes expressions cap a la model María Sanjuán (la denunciant de violència masclista) a una conversa privada quan ell no sabia que hi havia càmeres i micròfons oberts i, per tant, els enregistraments van ser gravats per error. Com que l’enregistrament es va produir sense consentiment, no es pot utilitzar en un procés sancionador. També esmenta que hi va haver disculpes per part del jutge cap a la denunciant.
Doncs així ja està, no? Vull dir que si ho va dir sense voler i després es va disculpar, pobre, llavors ja està tot solucionat. El problema és que hi ha persones que pensen així. Persones que creuen que aquí la víctima no és la denunciant, sinó l’agressor (i quan dic agressor no em refereixo al de la denúncia, que també, sinó al jutge).
Em sembla tan frenèticament injust que unes persones es considerin a un nivell “superior” davant de les dones i que per això puguin aprofitar-se’n, que em bull la sang. Perquè suposadament la justícia és igual per a tots els individus, tant per la orientació sexual com del país d’on vinguin, no? I tant, les notícies ens ho demostren cada dia.
Aquesta és una de les evidències que mostren com encara hi queda molta feina a fer i no hi ha excusa que valgui. La lluita per la igualtat és més que necessària; és urgent. Perquè ja hi ha prou factors que ens intenten tallar les ales, i si entre aquests s’hi sumen aquells que suposadament són imparcials, igualitaris i justos, potser és que la societat està molt enrere d’arribar a un mínim nivell d’igualtat. Potser, veient això, hi ha més motius pels quals lluitar del que sembla en un principi.
Visca. Visca el nivell d’igualtat i de justícia en aquest país. Perquè ja no ens creu una part de la societat, què hem de fer si ha arribat el punt en que la justícia no ens creu, i a més ens insulta? Tenim més opcions de sortida?
La notícia explica que un jutge de Madrid, Francisco Javier Martínez Derqui, va utilitzar aquestes expressions cap a la model María Sanjuán (la denunciant de violència masclista) a una conversa privada quan ell no sabia que hi havia càmeres i micròfons oberts i, per tant, els enregistraments van ser gravats per error. Com que l’enregistrament es va produir sense consentiment, no es pot utilitzar en un procés sancionador. També esmenta que hi va haver disculpes per part del jutge cap a la denunciant.
Doncs així ja està, no? Vull dir que si ho va dir sense voler i després es va disculpar, pobre, llavors ja està tot solucionat. El problema és que hi ha persones que pensen així. Persones que creuen que aquí la víctima no és la denunciant, sinó l’agressor (i quan dic agressor no em refereixo al de la denúncia, que també, sinó al jutge).
Em sembla tan frenèticament injust que unes persones es considerin a un nivell “superior” davant de les dones i que per això puguin aprofitar-se’n, que em bull la sang. Perquè suposadament la justícia és igual per a tots els individus, tant per la orientació sexual com del país d’on vinguin, no? I tant, les notícies ens ho demostren cada dia.
Aquesta és una de les evidències que mostren com encara hi queda molta feina a fer i no hi ha excusa que valgui. La lluita per la igualtat és més que necessària; és urgent. Perquè ja hi ha prou factors que ens intenten tallar les ales, i si entre aquests s’hi sumen aquells que suposadament són imparcials, igualitaris i justos, potser és que la societat està molt enrere d’arribar a un mínim nivell d’igualtat. Potser, veient això, hi ha més motius pels quals lluitar del que sembla en un principi.
Anna Coll Bagur i Gibet Pons Petrus,
militants de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
05/02/2021
militants de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
05/02/2021
Nadal i el consumisme
Consumisme: tendència a consumir productes en quantitat molt superior a la necessària. Vista la definició, podríem dir que Nadal és una de les dates especialment consumistes?
Cada any amb l’arribada de Nadal també arriba l’època en què més es produeix aquest fet. Ha arribat un punt en què la televisió ens submergeix en campanyes d’ofertes i possibles regals, on fan veure que el principal objectiu és comprar en excés i nosaltres, il·lusos, queim en la temptació. Des de la infància ens donen a entendre que els regals són el premi per haver-se portat bé, creant una espècie de competició de qui n’acumula més. Això ve acompanyat del fet que el més gran o car té més validesa. En conclusió: ha arribat el punt en què el materialisme s’ha convertit en el motiu primordial d’aquestes festes, més que no gaudir d’estar amb la família i els amics.
Tot i que ho sabem, no podem evitar voler fer regals i així demostrar als que ens envolten que els estimem. Si és així, què millor que consumir responsablement i de proximitat, i encara millor en català. I enguany, més que mai hem d’incentivar el km 0. Vistes les circumstàncies d’aquest any, molts negocis locals estan patint les conseqüències d’aquesta pandèmia. I en aquest moment, per poder combatre les dificultats d’aquests locals, hauríem d’aportar la nostra ajuda.
Així doncs, convindria invertir en les petites botigues i no en les grans multinacionals, que ara ens necessiten per poder sobreviure. Però ara bé, no creis que hauria de ser sempre així? O només en una situació de pandèmia mundial donem la importància que es mereix al comerç local?
Cada any amb l’arribada de Nadal també arriba l’època en què més es produeix aquest fet. Ha arribat un punt en què la televisió ens submergeix en campanyes d’ofertes i possibles regals, on fan veure que el principal objectiu és comprar en excés i nosaltres, il·lusos, queim en la temptació. Des de la infància ens donen a entendre que els regals són el premi per haver-se portat bé, creant una espècie de competició de qui n’acumula més. Això ve acompanyat del fet que el més gran o car té més validesa. En conclusió: ha arribat el punt en què el materialisme s’ha convertit en el motiu primordial d’aquestes festes, més que no gaudir d’estar amb la família i els amics.
Tot i que ho sabem, no podem evitar voler fer regals i així demostrar als que ens envolten que els estimem. Si és així, què millor que consumir responsablement i de proximitat, i encara millor en català. I enguany, més que mai hem d’incentivar el km 0. Vistes les circumstàncies d’aquest any, molts negocis locals estan patint les conseqüències d’aquesta pandèmia. I en aquest moment, per poder combatre les dificultats d’aquests locals, hauríem d’aportar la nostra ajuda.
Així doncs, convindria invertir en les petites botigues i no en les grans multinacionals, que ara ens necessiten per poder sobreviure. Però ara bé, no creis que hauria de ser sempre així? O només en una situació de pandèmia mundial donem la importància que es mereix al comerç local?
Aina Defior,
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
31/12/2020
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
31/12/2020
De diades i anacronismes
Aquest pont es “celebrava” el dia de la Hispanitat, també conegut durant molt temps als estats sud-americans com el “dia de la raza” i ara rebatejat com el “dia dels pobles indígenes”. Per a molts aquest és un dia d’orgull nacional, un dia per exhibir la seva bandereta i somiar amb el gran imperi que segueixen defensant tant temps després. Realment però, què se celebra el 12 d’octubre? Aquesta festa, consolidada durant la dictadura franquista, té el propòsit de recordar la història d’Espanya; en concret el moment que Cristòfol Colom va arribar a Amèrica. Aquesta etapa, encara que gran quant a territori, es tracta d’una època molt fosca i vergonyosa pel país. Els espanyols van imposar la seva cultura i religió als nadius, els van torturar, violar, i matar a milers.
Molts morien desnodrits o a causa del gran esforç que havien de fer, i els que sobrevivien eren utilitzats com a mà d’obra esclava. Concloent; no és un moment per sentir-se gaire orgullós. Però, què podem esperar d’un estat com el nostre? No tan sols és un dia festiu sinó que dediquen una gran quantitat de diners per a fer una desfilada de les forces militars, surten els reis a donar-los les gràcies no se sap molt bé per què, hissen grans banderes i fins i tot les pinten al cel amb avionetes.
És curiós veure com els que defensen aquesta data, i que per un dia es creuen vertaders historiadors, són els mateixos que després es queixen quan el govern gasta en celebracions pel dia de l’orgull LGTBI+, pel dia de la dona, etc. Els mateixos que es mostren en contra d’assignar un pressupost per a poder investigar i enterrar dignament als morts durant la Guerra Civil; aquells que diuen que ho hem de superar perquè l’únic que fem és intentar separar la població i obrir velles ferides. Tot això ho diuen mentre es passegen pels carrers amb banderes franquistes celebrant un tal 12 d’octubre de 1492.
Vivim del passat en comptes de centrar-nos a millorar la qualitat de vida dels actuals conciutadans del nostre país que ho estan passant malament. I Menorca d’això no se n’escapa; cada any celebrem la diada, el dia de Sant Antoni. No hauríem d’oblidar que aquesta data també ve marcada per una massacre: la realitzada per la Corona Catalanoaragonesa cap als àrabs que habitaven l’illa del segle XIII. Els menorquins i menorquines hem de reflexionar sobre l’origen d’aquesta festa i començar a enfocar-ho des d’un altre punt de vista. En aquest sentit, des de les JEM ens posem com a objectiu organitzar una xerrada per aprofundir en aquest tema i replantejar com hem de celebrar la nostra diada.
Molts morien desnodrits o a causa del gran esforç que havien de fer, i els que sobrevivien eren utilitzats com a mà d’obra esclava. Concloent; no és un moment per sentir-se gaire orgullós. Però, què podem esperar d’un estat com el nostre? No tan sols és un dia festiu sinó que dediquen una gran quantitat de diners per a fer una desfilada de les forces militars, surten els reis a donar-los les gràcies no se sap molt bé per què, hissen grans banderes i fins i tot les pinten al cel amb avionetes.
És curiós veure com els que defensen aquesta data, i que per un dia es creuen vertaders historiadors, són els mateixos que després es queixen quan el govern gasta en celebracions pel dia de l’orgull LGTBI+, pel dia de la dona, etc. Els mateixos que es mostren en contra d’assignar un pressupost per a poder investigar i enterrar dignament als morts durant la Guerra Civil; aquells que diuen que ho hem de superar perquè l’únic que fem és intentar separar la població i obrir velles ferides. Tot això ho diuen mentre es passegen pels carrers amb banderes franquistes celebrant un tal 12 d’octubre de 1492.
Vivim del passat en comptes de centrar-nos a millorar la qualitat de vida dels actuals conciutadans del nostre país que ho estan passant malament. I Menorca d’això no se n’escapa; cada any celebrem la diada, el dia de Sant Antoni. No hauríem d’oblidar que aquesta data també ve marcada per una massacre: la realitzada per la Corona Catalanoaragonesa cap als àrabs que habitaven l’illa del segle XIII. Els menorquins i menorquines hem de reflexionar sobre l’origen d’aquesta festa i començar a enfocar-ho des d’un altre punt de vista. En aquest sentit, des de les JEM ens posem com a objectiu organitzar una xerrada per aprofundir en aquest tema i replantejar com hem de celebrar la nostra diada.
Rita Ferrando Gomila,
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
16/10/2020
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
16/10/2020
Campanya Ecologista a l'IES Josep Miquel Guàrdia
Sabies que dia 8 d'octubre se celebra 37è aniversari de Menorca com a reserva de la biosfera? Algú de vosaltres sabria dir què vol dir això?
Doncs que Menorca es consideri reserva de la biosfera és un fet important, ja que simbolitza la conservació del medi natural no manipulat pels humans en el seu estat natiu. El que passa és que cada cop es veu més en perill. Per mantenir l'essència de la nostra illa, garantir el benestar futur i conservar-la tal com la volem, és necessari conscienciar-nos i avançar cap a la sostenibilitat. L'ecologisme és un moviment que va en contra de la modificació del medi ambient de manera autodestructiva, és a dir, es basa en la ideologia de preservar i protegir el medi ambient alterant pràctiques humanes com la construcció que de cada cop posen més en perill el nostre planeta. Aquesta destrucció de la natura també està directament relacionada amb el consum exagerat que es produeix avui en dia. Generalment tenim tendència a comprar productes de fora, i això és un fet antinatural que degrada l'economia local. Per això és important comprometre's amb el producte de la nostra terra. És surrealista que representants polítics neguin el canvi climàtic. Però tot i aquesta manca de voluntat política, cada cop resulta més evident que el canvi és necessari per a la mateixa supervivència de l'espècie. VOLEU AQUESTA MENORCA O LA MENORCA MASSIVA DE CONSTRUCCIÓ? Joventuts d'Esquerra Menorquinista - Alaior
5/10/2020 |
Sóc de molts colors
«Cuando yo nací, era negro. Cuando crecí, era negro. Cuando me da el sol, soy negro. Cuando estoy enfermo, soy negro. Cuando muera, seré negro. Y mientras tanto, tú, hombre blanco, Cuando naciste, eras rosado. Cuando creciste, fuiste blanco. Cuando te da el sol, eres rojo. Cuando sientes frío, eres azul. Cuando sientes miedo, eres verde. Cuando estás enfermo, eres amarillo. Cuando mueras, serás gris. Entonces, ¿cuál de nosotros dos es un hombre de color?»
Fa alguns dies vaig llegir aquest poema de Léopold Sédar Senghor, que fou el primer president de Senegal durant els 20 anys de la independència del país, des del 1960 fins el 1980. Encara que hagi llegit altres escrits antiracistes, la originalitat i ingenuïtat d’aquest poema en concret em van fascinar, ja que et fa reflexionar sobre la xenofòbia des d’un punt de vista poc comú.
I llavors, si tots som de diferents colors segons la nostra situació personal, per què fer diferències? Algú em discriminarà si tenc els llavis blaus a causa del fred durant l’hivern o de la vermellor de la cara quan faig exercici durant l’estiu? Crec que la pregunta en sí és una bajanada i es respon sola.
Durant aquest confinament que hem passat i que encara vivim les repercussions, s’han produït diversos episodis de xenofòbia. Alguns han tingut ressò i repercussió a tot el món, com el cas de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis. Altres són menys coneguts, com el recent episodi d’una concentració racista a les Illes Canàries o, més a tocar, el que s’ha produït a la nostra illa sobre el titular d’una notícia del Diari Menorca en què es deia explícitament que prohibeixen el joc als equatorians a una plaça de Ciutadella. I més enllà del titular, que ja deixa entreveure la ideologia tancada i totalment capitalista del diari; el que fa més fredor és com un mitjà de comunicació publiqui un article d’opinió on s’atribueix el significat de «espècie invasora» als equatorians de la notícia. Tothom té la seva opinió, sí, però hi ha una línia molt fina entre aportar la teva opinió i aprofitar-se del poder del mitjà comunicatiu per divulgar odi cap a un grup de persones que estan lluitant per incorporar-se a la nostra societat de la millor manera possible.
I és que aquest fet només té una definició possible: el racisme.
Com que sembla que algunes persones no entenen el significat d’aquesta paraula, anem a definir-ho exactament com surt al Diccionari d’Institut d’Estudis Catalans. Segons aquest, el racisme és aquella «doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc.».
Ara permeteu-me comparar per un moment tot el que s’ha dit anteriorment i anem a lligar caps. Crec que és bastant evident que anomenar «espècie invasora» a un grup de persones que no són natius de Menorca justifica les paraules «inferioritat de races o ètnies humanes». No vull entrar a xerrar sobre la ideologia del diari que, com he dit abans, ja fa temps que se li veu el plomall. Només vull reflexionar sobre el rebuig de la societat cap a diferents persones.
I és que així com han passat ara aquests fets, se’n produeixen cada dia i sembla ser que la societat ha «normalitzat» la paraula racisme, i açò em sembla imperdonable. Perquè ara sembla ser que totes les persones i els partits polítics són antiracistes, però l’argument d’alguns d’ells sempre continua amb un «però...». És curiós com una frase aparentment tan fàcil d’entendre com «No sóc racista» moltes vegades es complementi amb una paraula que, literalment, marca oposició entre dues proposicions. Em fan gràcia aquestes persones.
I és que una societat com la nostra, que crea estereotips d’aquest estil, fa que, inconscientment i sense voler-ho, tots naixem racistes. És per això mateix que cadascú, individualment, hauria de donar 365º a la frase i reflexionar sobre com hauria de seguir la segona proposició: He nascut racista, però...
Fa alguns dies vaig llegir aquest poema de Léopold Sédar Senghor, que fou el primer president de Senegal durant els 20 anys de la independència del país, des del 1960 fins el 1980. Encara que hagi llegit altres escrits antiracistes, la originalitat i ingenuïtat d’aquest poema en concret em van fascinar, ja que et fa reflexionar sobre la xenofòbia des d’un punt de vista poc comú.
I llavors, si tots som de diferents colors segons la nostra situació personal, per què fer diferències? Algú em discriminarà si tenc els llavis blaus a causa del fred durant l’hivern o de la vermellor de la cara quan faig exercici durant l’estiu? Crec que la pregunta en sí és una bajanada i es respon sola.
Durant aquest confinament que hem passat i que encara vivim les repercussions, s’han produït diversos episodis de xenofòbia. Alguns han tingut ressò i repercussió a tot el món, com el cas de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis. Altres són menys coneguts, com el recent episodi d’una concentració racista a les Illes Canàries o, més a tocar, el que s’ha produït a la nostra illa sobre el titular d’una notícia del Diari Menorca en què es deia explícitament que prohibeixen el joc als equatorians a una plaça de Ciutadella. I més enllà del titular, que ja deixa entreveure la ideologia tancada i totalment capitalista del diari; el que fa més fredor és com un mitjà de comunicació publiqui un article d’opinió on s’atribueix el significat de «espècie invasora» als equatorians de la notícia. Tothom té la seva opinió, sí, però hi ha una línia molt fina entre aportar la teva opinió i aprofitar-se del poder del mitjà comunicatiu per divulgar odi cap a un grup de persones que estan lluitant per incorporar-se a la nostra societat de la millor manera possible.
I és que aquest fet només té una definició possible: el racisme.
Com que sembla que algunes persones no entenen el significat d’aquesta paraula, anem a definir-ho exactament com surt al Diccionari d’Institut d’Estudis Catalans. Segons aquest, el racisme és aquella «doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a les altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc.».
Ara permeteu-me comparar per un moment tot el que s’ha dit anteriorment i anem a lligar caps. Crec que és bastant evident que anomenar «espècie invasora» a un grup de persones que no són natius de Menorca justifica les paraules «inferioritat de races o ètnies humanes». No vull entrar a xerrar sobre la ideologia del diari que, com he dit abans, ja fa temps que se li veu el plomall. Només vull reflexionar sobre el rebuig de la societat cap a diferents persones.
I és que així com han passat ara aquests fets, se’n produeixen cada dia i sembla ser que la societat ha «normalitzat» la paraula racisme, i açò em sembla imperdonable. Perquè ara sembla ser que totes les persones i els partits polítics són antiracistes, però l’argument d’alguns d’ells sempre continua amb un «però...». És curiós com una frase aparentment tan fàcil d’entendre com «No sóc racista» moltes vegades es complementi amb una paraula que, literalment, marca oposició entre dues proposicions. Em fan gràcia aquestes persones.
I és que una societat com la nostra, que crea estereotips d’aquest estil, fa que, inconscientment i sense voler-ho, tots naixem racistes. És per això mateix que cadascú, individualment, hauria de donar 365º a la frase i reflexionar sobre com hauria de seguir la segona proposició: He nascut racista, però...
Anna Coll Bagur,
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
20/08/2020
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
20/08/2020
La Força Jove no tolerarà que el Tribunal Suprem ens digui en quina llengua ens hem de comunicar!
La llengua catalana és la llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses, del Principat de Catalunya i del País Valencià, entre molts altres territoris de dins i fora de l’Estat espanyol, com ara la Catalunya Nord o la ciutat sarda de l’Alguer. De fet, el català és una llengua parlada per més de deu milions de ciutadans europeus i a quatre estats diferents d’Europa. Tot i açò, són constants els atacs i intents de fragmentació de la nostra llengua. El darrer, de la mà del Tribunal suprem, ha arribat fa unes poques setmanes. Concretament, aquest òrgan judicial nega a la Generalitat Valenciana el dret de comunicar-se amb el Govern de les Illes Balears o amb la Generalitat de Catalunya en català. Un disbarat com una casa de pagès!
Ara bé, els intents de fragmentació del català no són nous ni casuals: hi ha determinats sectors interessats en aquest empetitiment, en convertir la nostra llengua en quelcom que s’empri a casa, en la intimitat, però que no tengui la mateixa consideració d’altres llengües. Concretament, açò és precisament el que defensa alguns dels opinadors més il·luminats del diari Menorca. Aquests s’emparen en la suposada defensa de les “modalidades insulares” (“mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense”). Ara bé, pretendre defensar el “menorquín” negant la unitat de la llengua pròpia és absurd. Només des de la defensa de la unitat té sentit la defensa del menorquí: deu milions de parlants tenen més força per exigir l’ús de la llengua pròpia a àmbits com la justícia o la universitat; deu milions d’usuaris tenen més força per reivindicar necessitat de les plataformes d’internet d’oferir continguts en català, etc.
Segurament, l’etapa més fosca de la història recent d’atacs a la llengua catalana, va ser l’etapa de l’expresident José Ramón Bauzá, al qual els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses ja fa cinc anys que el vam enviar a l’oblit. De llavors ençà, s’ha de reconèixer que s’han fet importants avenços en matèria lingüística: s’ha recuperat el requisit de conèixer la llengua pròpia per treballar a l’administració pública, s’ha derogat el TIL i s’ha deixat de subvencionar els llibres de text que pretenen esquarterar la nostra llengua.
Ara bé, tot i aquests importants avenços, la presència de la llengua cada dia és inferior a Menorca, així com al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses, i els atacs contra els catalanoparlants són encara molt freqüents: només en la darrera setmana, hem sabut d’una discriminació lingüística a una benzinera de Palma, una altra al metro de la UIB i que la policia espanyola a Eivissa no s’atenen telefonades en eivissenc.
Ara bé, els intents de fragmentació del català no són nous ni casuals: hi ha determinats sectors interessats en aquest empetitiment, en convertir la nostra llengua en quelcom que s’empri a casa, en la intimitat, però que no tengui la mateixa consideració d’altres llengües. Concretament, açò és precisament el que defensa alguns dels opinadors més il·luminats del diari Menorca. Aquests s’emparen en la suposada defensa de les “modalidades insulares” (“mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense”). Ara bé, pretendre defensar el “menorquín” negant la unitat de la llengua pròpia és absurd. Només des de la defensa de la unitat té sentit la defensa del menorquí: deu milions de parlants tenen més força per exigir l’ús de la llengua pròpia a àmbits com la justícia o la universitat; deu milions d’usuaris tenen més força per reivindicar necessitat de les plataformes d’internet d’oferir continguts en català, etc.
Segurament, l’etapa més fosca de la història recent d’atacs a la llengua catalana, va ser l’etapa de l’expresident José Ramón Bauzá, al qual els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses ja fa cinc anys que el vam enviar a l’oblit. De llavors ençà, s’ha de reconèixer que s’han fet importants avenços en matèria lingüística: s’ha recuperat el requisit de conèixer la llengua pròpia per treballar a l’administració pública, s’ha derogat el TIL i s’ha deixat de subvencionar els llibres de text que pretenen esquarterar la nostra llengua.
Ara bé, tot i aquests importants avenços, la presència de la llengua cada dia és inferior a Menorca, així com al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses, i els atacs contra els catalanoparlants són encara molt freqüents: només en la darrera setmana, hem sabut d’una discriminació lingüística a una benzinera de Palma, una altra al metro de la UIB i que la policia espanyola a Eivissa no s’atenen telefonades en eivissenc.
Per tots aquests motius, cal que el Govern de les Illes Balears no endarrereixi més la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics. La creació d’aquesta oficina va ser aprovada arran d’una proposta de Més per Menorca el desembre del 2017 i que havia de ser implementat la passada legislatura. És més necessari que mai, doncs, que el Govern de les Illes Balears es posi les piles i no retardi més la creació d’aquest organisme dos anys després de la seva aprovació.
LA FORÇA JOVE DE MÉS PER MENORCA
03/07/2020 |
Fer el bé en mig d'aquesta crisi
Durant aquests mesos, hem vist molts moments en què, aprofitant aquest estat d'alarma, i les forces de seguretat ho han fet, s'han passat per alt els drets humans exercint violències de manera desproporcionada. D'aquesta manera, s'ha reforçat amb actituds masclistes, racistes o LGTBI-fòbiques, així com actituds de poca consciència de la crisi climàtica.
Cal recordar doncs, que malgrat que estem vivint moments d'excepcionalitat, això no és cap excusa, ja no n'hi havia cap abans, per vulnerar els drets de les persones. En aquesta situació augmenten les desigualtats de la mateixa manera que ho fan els discursos que les fomenten, així que, no siguem més racistes o masclistes ara.
Posant com a exemple totes aquelles persones que han dit que la culpa de tot ho té la manifestació del 8M. Resulta que al principi, per molts de nosaltres, aquest semblava un argument que queia pel seu propi pes però darrerament als mitjans de comunicació s'ha donat veu a aquella idea. Aquest argument funciona perquè ja va bé trobar una excusa per criminalitzar el moviment feminista i augmentar la misogínia. Però no és gaire difícil de desmentir, només cal tenir en compte que el 8M no va ser una manifestació de Madrid o de Barcelona únicament, sinó que a moltes altres ciutats i països del món també es va dur a terme i la situació s'ha pogut controlar, a més hi va haver molts altres actes multitudinaris aquell cap de setmana, concretament el mateix 8 de març on, en algun d'aquests, malauradament, hi havia persones amb representació institucional que tenien símptomes i van actuar com si res. Com si tot això fos poc, el 9 de març les escoles, botigues i oficines també van seguir obertes, i són llocs on es va poder contagiar molta gent. Potser serà que les feministes no tenim la culpa de tot…
Segurament s'haurien d'haver pres mesures molt abans del 8M però això de ser tots experts en coses un cop ja les hem viscut és molt fàcil. I no és el que hem de fer. Ara ens hem de centrar a prioritzar la salut pública per davant de tot, per davant del sistema capitalista inclús, malgrat això per alguns sembli impossible, recordem que sense persones no hi ha economia. A més si tant ens preocupen els contagis com per culpar al 8M, com pot ser que les persones que ocupen llocs de treball precaritzats com les temporeres, hagin de seguir anant a treballar, sense cap mena de regularització i presentant símptomes de malaltia? Si no ens conscienciem, seguiran guanyant els mateixos.
Cal recordar doncs, que malgrat que estem vivint moments d'excepcionalitat, això no és cap excusa, ja no n'hi havia cap abans, per vulnerar els drets de les persones. En aquesta situació augmenten les desigualtats de la mateixa manera que ho fan els discursos que les fomenten, així que, no siguem més racistes o masclistes ara.
Posant com a exemple totes aquelles persones que han dit que la culpa de tot ho té la manifestació del 8M. Resulta que al principi, per molts de nosaltres, aquest semblava un argument que queia pel seu propi pes però darrerament als mitjans de comunicació s'ha donat veu a aquella idea. Aquest argument funciona perquè ja va bé trobar una excusa per criminalitzar el moviment feminista i augmentar la misogínia. Però no és gaire difícil de desmentir, només cal tenir en compte que el 8M no va ser una manifestació de Madrid o de Barcelona únicament, sinó que a moltes altres ciutats i països del món també es va dur a terme i la situació s'ha pogut controlar, a més hi va haver molts altres actes multitudinaris aquell cap de setmana, concretament el mateix 8 de març on, en algun d'aquests, malauradament, hi havia persones amb representació institucional que tenien símptomes i van actuar com si res. Com si tot això fos poc, el 9 de març les escoles, botigues i oficines també van seguir obertes, i són llocs on es va poder contagiar molta gent. Potser serà que les feministes no tenim la culpa de tot…
Segurament s'haurien d'haver pres mesures molt abans del 8M però això de ser tots experts en coses un cop ja les hem viscut és molt fàcil. I no és el que hem de fer. Ara ens hem de centrar a prioritzar la salut pública per davant de tot, per davant del sistema capitalista inclús, malgrat això per alguns sembli impossible, recordem que sense persones no hi ha economia. A més si tant ens preocupen els contagis com per culpar al 8M, com pot ser que les persones que ocupen llocs de treball precaritzats com les temporeres, hagin de seguir anant a treballar, sense cap mena de regularització i presentant símptomes de malaltia? Si no ens conscienciem, seguiran guanyant els mateixos.
Foto extreta del Diari Menorca, Gemma Andreu
|
Ara que fa pocs dies vam veure els rics del barri de Salamanca sortint a manifestar-se, m'agradaria recordar que aquesta gent l'únic que vol és poder recuperar els privilegis dels quals abans gaudia i que això no es pot comparar amb cap altre tipus de manifestació de la classe obrera, on la gent reclama drets fonamentals. Això ha passat sempre, però potser ara, en aquest procés cap a la nova normalitat, hauríem d'intentar canviar allò que abans era "normal" però que així i tot no era legítim, hauríem de plantejar si aquest és el sistema que volem.
Res pot servir d'excusa per oblidar els privilegis, per oblidar el racisme, el masclisme o la crisi climàtica. D'aquesta darrera també sembla que ens n'hem oblidat els darrers mesos. Tot això del confinament sens dubte ha estat un descans per la terra, la capa d'ozó s'ha recuperat, ha baixat la contaminació... Però tot aquests aspectes positius sembla que s'obliden ràpid. Amb petits gestos com llançar les mascaretes d'un sol ús a terra o amb grans decrets com el promulgat darrerament pel Govern Balear estem demostrant que encara no hem après a valorar i preservar el que tenim, que ni al mig d'una apocalipsi podem ser més conscients. Amb tot això, estic segura que d'aquesta crisi de la COVID-19 en sortirem reforçades i reforçats però així i tot, no podem oblidar el que tants anys ens ha costat interioritzar o que encara ho estem fent. No hem de sortir d'una crisi per entrar-ne en una altra. Marina Sansaloni Beristain,
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista 26/05/2020 |
Que la COVID-19 no acabi amb el nostre futur!
La crisi sanitària provocada pel nou Coronavirus ha provocat un canvi dràstic del model de vida dels/es menorquines, així com de la ciutadania de gran part del món. L’aturada que s’ha produït de la vida social i econòmica acabarà derivant en una forta crisi imminent, com ja s’ha vist amb les dades d’atur del passat mes de març. Les darreres xifres de desocupació mostren una crua realitat: el nou període de recessió afectarà en major mesura a Menorca, a causa de la seva estructura econòmica dedicada principalment al monocultiu del turisme.
Aquesta nova crisi tornarà a posar al límit els problemes que tenim molts/es estudiants menorquins/es per poder accedir als estudis superiors. Les beques que ofereix el Govern espanyol són totalment insuficients pel que fa als estudiants que esteim obligats a sortir de la nostra illa per estudiar a la universitat o a escoles de grau superior. A més, aquest any els i les joves menorquines no podrem treballar durant la temporada d’estiu per aconseguir uns ingressos imprescindibles a l’hora de finançar els estudis. En aquests moments de crisi sanitària ja som molts els i les joves que veim el nostre futur acadèmic amb incertesa.
Davant d’aquesta situació és el moment d’impulsar al màxim les mesures socials necessàries per blindar el dret a accedir als estudis superiors. Aquestes darreres setmanes, hem pogut veure com el Consell Insular de Menorca ha estat l’única institució que ha reaccionat de manera ràpida i eficient a les necessitats dels joves. Ha quedat palès, de nou, com el Consell és la institució propera i pròpia que tots i totes les menorquines mereixem.
Però, en aquests moments, les competències en matèria de beques encara resten en mans del govern espanyol, per això des de la Força Jove demanam a l’executiu central que no torni a donar l’esquena als i les joves menorquines i a les classes populars d’arreu de l’estat. És imprescindible que es reformuli completament el sistema de beques, des d’una perspectiva més social i amb la idea clara que les beques per estudis superiors hauran d’arribar a ser una competència autonòmica. En aquest sentit, demanam que l’augment de la partida pressupostària anunciada pel govern espanyol es materialitzi també amb un augment important al concepte de doble-insularitat de la propera convocatòria de beques. Actualment, els 623 € que rebem els/les estudiants menorquins/es no són de cap manera com una solució a les grans despeses addicionals que tenim respecte a estudiants d’altres zones de l’estat.
Aquesta nova crisi tornarà a posar al límit els problemes que tenim molts/es estudiants menorquins/es per poder accedir als estudis superiors. Les beques que ofereix el Govern espanyol són totalment insuficients pel que fa als estudiants que esteim obligats a sortir de la nostra illa per estudiar a la universitat o a escoles de grau superior. A més, aquest any els i les joves menorquines no podrem treballar durant la temporada d’estiu per aconseguir uns ingressos imprescindibles a l’hora de finançar els estudis. En aquests moments de crisi sanitària ja som molts els i les joves que veim el nostre futur acadèmic amb incertesa.
Davant d’aquesta situació és el moment d’impulsar al màxim les mesures socials necessàries per blindar el dret a accedir als estudis superiors. Aquestes darreres setmanes, hem pogut veure com el Consell Insular de Menorca ha estat l’única institució que ha reaccionat de manera ràpida i eficient a les necessitats dels joves. Ha quedat palès, de nou, com el Consell és la institució propera i pròpia que tots i totes les menorquines mereixem.
Però, en aquests moments, les competències en matèria de beques encara resten en mans del govern espanyol, per això des de la Força Jove demanam a l’executiu central que no torni a donar l’esquena als i les joves menorquines i a les classes populars d’arreu de l’estat. És imprescindible que es reformuli completament el sistema de beques, des d’una perspectiva més social i amb la idea clara que les beques per estudis superiors hauran d’arribar a ser una competència autonòmica. En aquest sentit, demanam que l’augment de la partida pressupostària anunciada pel govern espanyol es materialitzi també amb un augment important al concepte de doble-insularitat de la propera convocatòria de beques. Actualment, els 623 € que rebem els/les estudiants menorquins/es no són de cap manera com una solució a les grans despeses addicionals que tenim respecte a estudiants d’altres zones de l’estat.
Per altra banda, també volem mostrar la nostra preocupació per la situació en la qual es trobaran centenars d’estudiants menorquins/es durant els pròxims dies 7, 8 i 9 de juliol, dates en què tindrà lloc l’EBAU (l’antiga Selectivitat) aquest curs. Durant el mes de juliol, alguns/es joves estaran treballant i per això necessiten, per part de les administracions, les garanties per poder realitzar l’EBAU.
És per això que engegam la següent campanya perquè se’ns escolti des de totes les institucions: que la COVID-19 no acabi amb el nostre futur! LA FORÇA JOVE DE MÉS PER MENORCA
21/05/2020 |
La Sororitat
Aquest ha estat el meu primer any a la universitat, i encara que es podria dir que tot ha estat perfecte, vaig viure un 'incident' que, malauradament, més d'una dona haurà viscut algun cop a la seva vida.
No havia passat ni la primera setmana com a universitària, tot just ens acabàvem de conèixer entre tots els companys i companyes de classe, quan vaig rebre missatges al mòbil per part d'un d'ells. Eren preguntes de caràcter personal, i els missatges eren cada cop més intimidadors. Vaig intentar no fer-ne cas, fins que un dia, parlant, vaig assabentar-me que no era l'única a la qual li havia passat. Aquest home havia parlat amb gairebé totes les noies de la classe, i fins i tot amb alguns nois. Quan una companya es va atrevir a contar-ho a la resta, totes les altres també ens vam sentir amb forces d'explicar el nostre cas. Ens sentíem indignades, i vam ajuntar-nos per denunciar-ho.
D'això es tracta la sororitat. Aquest fet em va fer reflexionar sobre fins a quin punt les dones tenim normalitzat l'assetjament sexual. Al principi, ens feia por denunciar-ho per si ens ficàvem en problemes o per si després ens sentiríem assenyalades per haver-ho fet. Em va sorprendre molt veure com fins i tot semblàvem sentir-nos culpables per fer-ho.
Com hem arribat com a societat a aquest punt, en el que culpabilitzem així les víctimes en lloc dels agressors? Fins i tot avui dia, en què ens sembla que les coses han avançat tant en qüestions d'igualtat, trobem casos com aquests, en els que som les dones les que ens veiem assetjades i, alhora, no volem crear conflicte en contar-ho o en fer-ho públic.
Un altre fet que em va cridar l'atenció va ser que la rectora ens va explicar que era el primer cop que s'havia d'activar el protocol antiassetjament sexual de la universitat. Com és obvi, no es tractava del primer cas en tota la història de la universitat en què trobàvem assetjament sexual, sinó que era la primera vegada en què les víctimes ens atrevíem a denunciar-ho (una altra mostra més de com tenim d'interioritzat que, quan passen aquestes coses, hem de callar-ho per evitar que ens mirin malament o que parlin de nosaltres).
Amb una mica de sort, espero que això suposi el primer pas per normalitzar que, davant aquestes situacions, s'ha de fer quelcom. No podem seguir consentint que les dones ens sentim culpables, hem d'alçar la nostra veu. Per això encara defensem dies tan necessaris com el 8-M: perquè és responsabilitat de tots fer que la societat canviï, i hem d'actuar quan sigui necessari, o, en cas contrari, tot seguirà igual.
No havia passat ni la primera setmana com a universitària, tot just ens acabàvem de conèixer entre tots els companys i companyes de classe, quan vaig rebre missatges al mòbil per part d'un d'ells. Eren preguntes de caràcter personal, i els missatges eren cada cop més intimidadors. Vaig intentar no fer-ne cas, fins que un dia, parlant, vaig assabentar-me que no era l'única a la qual li havia passat. Aquest home havia parlat amb gairebé totes les noies de la classe, i fins i tot amb alguns nois. Quan una companya es va atrevir a contar-ho a la resta, totes les altres també ens vam sentir amb forces d'explicar el nostre cas. Ens sentíem indignades, i vam ajuntar-nos per denunciar-ho.
D'això es tracta la sororitat. Aquest fet em va fer reflexionar sobre fins a quin punt les dones tenim normalitzat l'assetjament sexual. Al principi, ens feia por denunciar-ho per si ens ficàvem en problemes o per si després ens sentiríem assenyalades per haver-ho fet. Em va sorprendre molt veure com fins i tot semblàvem sentir-nos culpables per fer-ho.
Com hem arribat com a societat a aquest punt, en el que culpabilitzem així les víctimes en lloc dels agressors? Fins i tot avui dia, en què ens sembla que les coses han avançat tant en qüestions d'igualtat, trobem casos com aquests, en els que som les dones les que ens veiem assetjades i, alhora, no volem crear conflicte en contar-ho o en fer-ho públic.
Un altre fet que em va cridar l'atenció va ser que la rectora ens va explicar que era el primer cop que s'havia d'activar el protocol antiassetjament sexual de la universitat. Com és obvi, no es tractava del primer cas en tota la història de la universitat en què trobàvem assetjament sexual, sinó que era la primera vegada en què les víctimes ens atrevíem a denunciar-ho (una altra mostra més de com tenim d'interioritzat que, quan passen aquestes coses, hem de callar-ho per evitar que ens mirin malament o que parlin de nosaltres).
Amb una mica de sort, espero que això suposi el primer pas per normalitzar que, davant aquestes situacions, s'ha de fer quelcom. No podem seguir consentint que les dones ens sentim culpables, hem d'alçar la nostra veu. Per això encara defensem dies tan necessaris com el 8-M: perquè és responsabilitat de tots fer que la societat canviï, i hem d'actuar quan sigui necessari, o, en cas contrari, tot seguirà igual.
Rita Ferrando Gomila,
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
21/03/2020
militant de les Joventuts d'Esquerra Menorquinista
21/03/2020
Ni a Ferreries ni enlloc
Arran de la notícia apareguda en premsa segons la qual un grup d’extrema dreta té la intenció de fer una pintada a Ferreries, des de les Joventuts d’Esquerra Menorquinista volem expressar el nostre posicionament crític.
Les JEM sabem clarament el que llibertat significa, però per si algú no ho té clar sempre tindrem els diccionaris. El DIEC indica que la llibertat és l’“estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, de qui no està constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc.” Després de repassar aquesta definició, com podem donar per bo que la ultradreta manifesti les seves fal·làcies darrere la paraula “libertad”?
El partit ultradretà s’aferra a què la seva pintada és en nom de la llibertat d’expressió, així com varen fer els alumnes de 4t d’ESO a l’IES Josep Miquel Guàrdia o les JEM amb el mural a Ferreries. Però la llibertat d’expressió en cap cas pot emparar l’odi, i les idees de defensa l’extrema dreta, obertament o camuflades davall un llenguatge més tou, no són res més que odi cap a la llengua de Menorca, cap a les dones, el col·lectiu LGTBIQ+ o l’ecologisme, entre molts altres. Hem de deixar ben clar que la seva llibertat no és la que et deixa escollir en quina llengua t’adreces al metge, sinó que és la que t’obliga a parlar-li en espanyol. No és la llibertat que et deixa anar a classe en la llengua de la teva terra, sinó que és la que et diu que hi ha llengües bones i d’altres que no tant. Aquesta “libertad” no és la que et deixa decidir sobre la teva vida, és la que prohibeix a les dones el dret a decidir sobre el seu cos. I tampoc no és la llibertat de demanar asil fugint de la guerra, és la de crear fronteres i deixar-te morir al mar mediterrani.
El partit ultradretà s’aferra a què la seva pintada és en nom de la llibertat d’expressió, així com varen fer els alumnes de 4t d’ESO a l’IES Josep Miquel Guàrdia o les JEM amb el mural a Ferreries. Però la llibertat d’expressió en cap cas pot emparar l’odi, i les idees de defensa l’extrema dreta, obertament o camuflades davall un llenguatge més tou, no són res més que odi cap a la llengua de Menorca, cap a les dones, el col·lectiu LGTBIQ+ o l’ecologisme, entre molts altres. Hem de deixar ben clar que la seva llibertat no és la que et deixa escollir en quina llengua t’adreces al metge, sinó que és la que t’obliga a parlar-li en espanyol. No és la llibertat que et deixa anar a classe en la llengua de la teva terra, sinó que és la que et diu que hi ha llengües bones i d’altres que no tant. Aquesta “libertad” no és la que et deixa decidir sobre la teva vida, és la que prohibeix a les dones el dret a decidir sobre el seu cos. I tampoc no és la llibertat de demanar asil fugint de la guerra, és la de crear fronteres i deixar-te morir al mar mediterrani.
No cal allargar més aquesta llista per entendre que, en nom de la llibertat, l’extrema dreta no persegueix altra cosa que escampar el seu missatge d’odi, intransigència i imposició d’uns “valors” clarament antidemocràtics. No podem deixar que escampin les seves mentides sota la falsa bandera de la llibertat d’expressió que no empara el mal ús que en fan, sinó que el posa en evidència.
Des d’aquest comunicat instam a tot el jovent de Menorca a fer-se seu el lema “pensa global, actua local” i que ens serveixi per eliminar el feixisme que s’intenta instaurar als nostres pobles. Perquè ni a Ferreries ni a Menorca la ultradreta hi té representació. Ni a Ferreries ni a Menorca es poden consentir actes feixistes. I ni a Ferreries ni a enlloc joves deixarem que el feixisme hi deixi la seva petjada. Menorca és i serà antifeixista. |
Joventuts d'Esquerra Menorquinista
24/01/2020 |
Moure es cul: què en pensam “el futur de Menorca”?
Aquest Nadal, com ja s'ha fet un parell d'anys, el Casal de Joves de Ferreries ha organitzat la Setmana Jove. Són tres dies on es fan activitats al poble de diferents àmbits. Des de les JEM hi hem participat organitzant un petit debat amb el format de "Vine a fer un cafè". El títol literal era: "Moure es cul jo? Per a què?". Possiblement es pot intuir el tema, però el que volíem era conèixer l'opinió dels i les joves, en aquest cas de Ferreries, sobre què fem i què ens interessa.
Al debat vam convidar a dos grups de joves: Assamblea Enderrossall, ara mateix inactiu, i En recerca, que està actiu. Primer de tot els tres grups es van presentar i van explicar els seus orígens, objectius i activitats. Després d’això va començar el debat del qual, en aquest article, n’extraiem algunes conclusions.
Realment, què podem aconseguir com a joves? És difícil canviar les coses, i podríem arribar a considerar la nostra lluita inútil. Tot i açò, a vegades esperam canvis pragmàtics i, al contrari, n'hauríem d'esperar que no siguin palpables. Dit així sembla que mai s'ha aconseguit res, quan realment podríem trobar exemples en què s'ha arribat als objectius. El que passa és que la lluita per aconseguir un objectiu sempre és llarga, i les persones que veuen els resultats possiblement no són les mateixes que van començar a fer camí. Sembram llavors i, amb paciència i lluita continuada, alguna de les següents generacions veuran el fruit.
I a Menorca, com està la situació del jovent? Podríem dir que ens hem acomodat i no tenim consciència de classe, i que necessitaríem una educació que fomentés la creativitat i l'ètica. Açò, i que tenim una realitat molt concreta: hi ha un buit generacional dels 18 als gairebé 30 anys. El que hauríem de fer en a tornar a la nostra terra és no quedar aturats. Necessitam seguir "movent es cul", seguir lluitant i creant teixit associatiu.
Però a Menorca s'organitzen coses i poques vegades es rep una resposta per part de les joves i dels joves. Com ho hauríem de fer per implicar les i els joves en els actes o en organitzar-ne? Podria ser mitjançant accions xocants o amb temes que ens toquin de prop, això sempre conmou...
Al debat vam convidar a dos grups de joves: Assamblea Enderrossall, ara mateix inactiu, i En recerca, que està actiu. Primer de tot els tres grups es van presentar i van explicar els seus orígens, objectius i activitats. Després d’això va començar el debat del qual, en aquest article, n’extraiem algunes conclusions.
Realment, què podem aconseguir com a joves? És difícil canviar les coses, i podríem arribar a considerar la nostra lluita inútil. Tot i açò, a vegades esperam canvis pragmàtics i, al contrari, n'hauríem d'esperar que no siguin palpables. Dit així sembla que mai s'ha aconseguit res, quan realment podríem trobar exemples en què s'ha arribat als objectius. El que passa és que la lluita per aconseguir un objectiu sempre és llarga, i les persones que veuen els resultats possiblement no són les mateixes que van començar a fer camí. Sembram llavors i, amb paciència i lluita continuada, alguna de les següents generacions veuran el fruit.
I a Menorca, com està la situació del jovent? Podríem dir que ens hem acomodat i no tenim consciència de classe, i que necessitaríem una educació que fomentés la creativitat i l'ètica. Açò, i que tenim una realitat molt concreta: hi ha un buit generacional dels 18 als gairebé 30 anys. El que hauríem de fer en a tornar a la nostra terra és no quedar aturats. Necessitam seguir "movent es cul", seguir lluitant i creant teixit associatiu.
Però a Menorca s'organitzen coses i poques vegades es rep una resposta per part de les joves i dels joves. Com ho hauríem de fer per implicar les i els joves en els actes o en organitzar-ne? Podria ser mitjançant accions xocants o amb temes que ens toquin de prop, això sempre conmou...
Possiblement també no donant tanta importància a qui ho organitza, sinó al tema que es tractarà. El que creiem que ens falla és que a Menorca no tenim un teixit associatiu potent; està creixent, açò sí, però hauríem d'unir forces entre tots els grups (juvenils i no juvenils) per tal de consolidar aquesta xarxa.
Aquestes reflexions realment et fan pensar. Sabem què ens interessa a les joves i als joves? Sabem com tractar aquests interessos? Tenim uns objectius clars? Les nostres accions arriben a les generacions futures? És útil o inútil tota la feinada que fem? Per què si una cosa ens interessa, no ens mobilitzam? Ens podríem fer mil preguntes més que no sabríem com respondre, l'única cosa que sabem del cert és que tenim molta feina a fer si volem un teixit associatiu juvenil potent a Menorca. |
Menorca balla en la seva llengua
Persones de totes les edats assistiren dissabte a la terrassa de l'auditori de Ferreries per celebrar una vetllada plena de música en català de diversos artistes menorquins. Al Concert per la Llengua, organitzat per la Plataforma per la Llengua i les Joventuts d'Esquerra Menorquinista, no hi faltaren la guitarra i sensibilitat de Borja Olives, l'entusiasme de Leonmanso, l'energia i gresca de Verlaat i la millor música actual feta en català punxada a càrrec de les mallorquines Cabragines. En tot moment els artistes recordaren la necessitat que té Menorca de recuperar-se lingüística i culturalment.
Els joves menorquins aprofitaren l'ocasió per reivindicar que els artistes de l'illa que fan música en català no disposen de prou espais ni oportunitats per poder donar a conèixer la seva música en la llengua pròpia a casa seva. Que es puguin organitzar freqüentment concerts de música en català a Menorca no hauria de ser res extraordinari, però per a això necessitam aconseguir la plena normalització de la llengua pròpia. Aquest és, i continuarà essent, el l'objectiu del jovent organitzat de Menorca i de la Plataforma per la Llengua.
Els joves menorquins aprofitaren l'ocasió per reivindicar que els artistes de l'illa que fan música en català no disposen de prou espais ni oportunitats per poder donar a conèixer la seva música en la llengua pròpia a casa seva. Que es puguin organitzar freqüentment concerts de música en català a Menorca no hauria de ser res extraordinari, però per a això necessitam aconseguir la plena normalització de la llengua pròpia. Aquest és, i continuarà essent, el l'objectiu del jovent organitzat de Menorca i de la Plataforma per la Llengua.
Hem d’anar més lluny
La jornada electoral d’aquest diumenge ens va deixar notícies molt bones. La victòria del PSM-Més per Menorca a Ciutadella -que segueix incrementant distàncies respecte del PP i del PSOE- i la de l’Entesa de Ferreries en són una mostra. També són positius els resultats de Més per Menorca al Consell: tot i les dures campanyes de desprestigi per part de la dreta política i mediàtica, el menorquinisme ha mantingut els tres representants que va obtenir el 2015.
Una altra de les notícies positives d’aquest diumenge és, per què no dir-ho, l’arraconament de l’extrema dreta a Menorca. El 2,7% dels vots que Vox obté a l’illa no li permeten obtenir cap regidor, cap conseller i cap diputat. Ara bé, en cap cas els resultats de diumenge han de donar peu al conformisme: hem de ser conscients que aquests resultats no són tan bons com hauríem volgut. En primer lloc perquè la pèrdua d’uns pocs centenars de vots al Parlament han fet que Més per Menorca perdi un diputat i, per tant, capacitat d’incidència a l’esfera política de les Illes Balears. En segon lloc, perquè en qualcuns municipis o bé no ha estat possible desbancar al Partit Popular o bé l’esquerra transformadora ha perdut pes. |
En qualsevol cas, la lectura general és positiva: ara fa quatre anys els resultats de Més per Menorca -i de l’esquerra transformadora a la majoria de municipis menorquins- van sorprendre a tothom. Qualcuns es van pensar que havia estat un accident, una casualitat. Quatre anys després d’aquell maig del 2015, però, s’ha demostrat que no, que Més per Menorca és un projecte consolidat, arrelat a la nostra illa i amb el qual la gent confia.
Pel que fa als joves, cal destacar el paper actiu que ha tingut la Força Jove durant aquesta campanya, explicant el projecte de Més per Menorca i intentant fer-lo arribar a més joves. Ara bé, com diu la cançó, “hem d’anar més lluny”. Així, hem de ser conscients que diumenge no va acabar res, sinó que comença una nova etapa en la qual els joves hem de seguir on hem estat sempre: al carrer, a les associacions de la societat civil, però també atents a què passa a les institucions. Tot per seguir construint l’horitzó de la Menorca lliure, verda, feminista i justa que sempre hem anhelat i reivindicat. EQUIP DE LA FORÇA JOVE DE MÉS PER MENORCA |
La Força Jove a Menorca
Aquest cap de setmana (19 i 20/04/2019) no hem aturat! Divendres 19 vam celebrar l'acte i vermut de la Força Jove al Bar Nou de Maó, on vam tenir el gust de comptar amb el candidat de Més per Menorca al Senat, Eduard Riudavets; la candidata de Veus Progressistes, Patrícia Font; i els candidats joves de Més per Menorca Joan Ximenes i Maite Pons. En aquest acte hi van assistir un centenar de joves, tots per defensar la Menorca que volem! A més, després dels parlaments vam comptar amb l'actuació musical de Joan També, acompanyada d'una bona picada. Tot i l'èxit de la trobada, el diari Menorca propicia el discurs de l'extrema dreta i invisibilitza l'esquerra transformadora, deixant-nos amb només un petit comentari entre les seves pàgines. Però les JEM i tota la Força Jove no deixarem de reivindicar l'illa que volem, ningú ens silenciarà! Dissabte 20 vam ser a l'acte de presentació de candidatures de Més per Menorca al Senat i al Congrés, on vam poder escoltar les propostes dels nostres candidats i tornar a demostrar, una vegada més, que som la Força Jove! |
Acte de la Força Jove a Barcelona
Maite Salord, Pep Castells i Joana Gomila han protagonitzat aquest divendres una trobada amb joves menorquins a la capital catalana on han tractat temes com la connectivitat, el canvi climàtic o la diversificació econòmica de l’illa.
Una cinquantena de menorquins residents a Barcelona, la majoria joves estudiants, ha acudit aquest divendres a l’acte organitzat per la Força Jove a l’Espai Mallorca de Barcelona. La trobada ha servit perquè els joves hagin compartit amb els candidats de Més per Menorca les seves inquietuds, alhora que aquests han defensat l’opció política menorquinista com “l’única que ofereix un projecte de present i futur per a Menorca”. En aquest sentit, Maite Salord, ha reivindicat l’aposta menorquinista per la diversificació econòmica de l’illa, que passa necessàriament per impulsar l’economia del coneixement. “Açò permetria generar més oportunitats per als joves que estudiau fora de l’illa, però per açò necessitam un millor finançament”, ha afirmat la candidata menorquinista a presidir el Consell Insular. Per la seva banda, el candidat menorquinista al Parlament de les Illes, Pep Castells, ha defensat que un dels punts més importants del programa de Més per Menorca és el de la connectivitat aèria: la proposta de Més per Menorca consisteix a establir tarifes màximes per a les rutes que connecten l’illa amb les principals de la Península. |
“Volar entre Menorca i Barcelona no hauria de costar més de 30 € a cap estudiant menorquí. És una qüestió de justícia”, ha etzibat Castells. A més, Castells ha reivindicat la incidència que ha tingut Més per Menorca per a l’aprovació aquesta legislatura de mesures com la Llei de Canvi Climàtic o la Llei d’Habitatge al Parlament.
Joana Gomila, la candidata menorquinista que aspira a revalidar la batlia de Ciutadella, ha defensat, des d’una visió municipalista, ha reivindicat els pressupostos participatius o el diàleg constant amb els ciutadans com a eines per apropar les institucions al poble. A més, ha reivindicat que Maó i Ciutadella s’hagin convertit en els darrers quatre anys en els dos municipis de les Illes Balears amb una major despesa en serveis socials per càpita: “Hem demostrat que és possible fer política d’una altra manera”, ha apuntat la batlessa. Un dels temes sobre els quals els joves han mostrat la seva preocupació ha estat el canvi climàtic. En aquest cas, els menorquinistes també s’han reivindicat com l’única opció política capaç d’assegurar la transició energètica de Menorca. “Ja tenim un full de ruta que ens força a treballar per aconseguir que d’aquí a deu anys el 85% de l’energia consumida a Menorca provengui de fonts renovables”, ha dit Maite Salord. |
Què és la Força Jove?
Què és la Força Jove?
La Força Jove és una campanya impulsada per joves menorquins de cara a les pròximes eleccions muni-cipals, insulars i autonòmiques del 26 de maig amb l’objectiu de potenciar la participació juvenil i el vot dels joves cap a una opció política deter-minada: Més per Menorca. |
Què defensam?
Els eixos de la reivindicació de la Força Jove són múltiples: justícia social, feminisme, ecologisme i sobiranisme. Reivindicam una Menorca pròspera, on els tots els joves puguin tenir oportunitats laborals de qualitat. Reivindicam, en un context global neoliberal, la justícia i la cohesió social, elements necessaris per a qualsevol societat. Som feminites perquè reivindicam l’empoderament de la dona i una societat en la que el gènere no sigui un element de desigualtat. Som ecologistes perquè reivindicam el model de conservació del territori de Menorca i entenem que el combat contra el canvi climàtic és un dels reptes més importants de la nostra generació.Finalment, som sobiranistes perquè exigim que els menorquins puguem decidir sobre tot allò que afecta a la nostra illa. |
D’on neix la força jove?
La Força Jove neix de la iniciativa d’una sèrie de joves preocupats pel futur de Menorca de procedències diferents. Conformen la Força Jove persones amb origens diferents: qualcuns provenen del JERM, d’altres de les JEM o d’altres, simplement no pertanyien prèviament a cap partit o organització política. |
Revisió de la JEM-Session
El passat dissabte 19 de gener les JEM ens vam unir amb l’Espai Mallorca en la celebració de la Diada del poble de Menorca. I va ser al seu local on es va realitzar la primera JEM Session -una de les tantes activitats que oferia l’Espai en el seu programa de Sant Antoni- en què hi van participar músics menorquins convidats, com na Clara Febrer i en Borja Olives, i altres artistes també de Menorca i Catalunya.
La diversitat entre els artistes que anaven pujant al que es podria anomenar escenari i les cançons que van interpretar van fer del vespre una autèntica vetllada en què ens ho vam passar bé tant els músics com els oients, mentre gaudíem d’una cervesa o n’hi ha que, fins i tot, d’una pomada.
L’actuació que va donar inici a la nit musical va ser la del grup format per n’Oriol Canyelles, na Clara Febrer i n’Arnau Vives, que sonaven el seu repertori amb un teclat, una guitarra elèctrica i una veu deixant-ho tot a l’escenari, mentre l’interior del local s’anava omplint de cada cop més gent.
A ells els va seguir l’actuació d’en Borja Olives. La seva veu i la melodia de la guitarra clàssica anaven acompanyades per n’Aleix Canovas i la seva caixa acústica. La seva interpretació i posada en escena, carregada de reivindicació, va anar seguida de les diverses actuacions que van realitzar els diferents participants que agafaven un instrument i s’anaven sumant a la festa improvitzant conjuntament.
Dues hores i mitja després de la primera peça, les cordes de les guitarres es van parar, es van posar els instruments al seu lloc, es van penjar els micròfons i els músics van desaparèixer de l’escenari.
Sens dubte, es podria dir que la nit va resultar ser un gran èxit de celebració de Sant Antoni per tots els i les joves que es van apropar a gaudir d’autèntics artistes menorquins, catalans i algun mallorquí. L’ambient alegre i festiu format dins el petit local de l’Espai Mallorca va conduir a la trobada de molts menorquins i menorquines que vivim en un territori que no és la nostra illa però que ens ha acollit gratament.
Dues hores i mitja més després de combinacions de fantàstiques veus, diferents melodies instrumentals i grans aplaudiments, va acabar la JEM Session.
La diversitat entre els artistes que anaven pujant al que es podria anomenar escenari i les cançons que van interpretar van fer del vespre una autèntica vetllada en què ens ho vam passar bé tant els músics com els oients, mentre gaudíem d’una cervesa o n’hi ha que, fins i tot, d’una pomada.
L’actuació que va donar inici a la nit musical va ser la del grup format per n’Oriol Canyelles, na Clara Febrer i n’Arnau Vives, que sonaven el seu repertori amb un teclat, una guitarra elèctrica i una veu deixant-ho tot a l’escenari, mentre l’interior del local s’anava omplint de cada cop més gent.
A ells els va seguir l’actuació d’en Borja Olives. La seva veu i la melodia de la guitarra clàssica anaven acompanyades per n’Aleix Canovas i la seva caixa acústica. La seva interpretació i posada en escena, carregada de reivindicació, va anar seguida de les diverses actuacions que van realitzar els diferents participants que agafaven un instrument i s’anaven sumant a la festa improvitzant conjuntament.
Dues hores i mitja després de la primera peça, les cordes de les guitarres es van parar, es van posar els instruments al seu lloc, es van penjar els micròfons i els músics van desaparèixer de l’escenari.
Sens dubte, es podria dir que la nit va resultar ser un gran èxit de celebració de Sant Antoni per tots els i les joves que es van apropar a gaudir d’autèntics artistes menorquins, catalans i algun mallorquí. L’ambient alegre i festiu format dins el petit local de l’Espai Mallorca va conduir a la trobada de molts menorquins i menorquines que vivim en un territori que no és la nostra illa però que ens ha acollit gratament.
Dues hores i mitja més després de combinacions de fantàstiques veus, diferents melodies instrumentals i grans aplaudiments, va acabar la JEM Session.